Matt 'El Druida' Charlton

• Com definiries què és la lluita lliure professional?

 

Entre les més refinades formes d'art. És una competició de cooperació, un esport, una dansa violent, una mentida. Una versàtil manera de comunicar-se.

​

• Per tu, què significa la lluita lliure?

 

La lluita lliure ho ha estat tot per a mi, com a fan i com a membre de la indústria. Ha estat el millor i el pitjor de la meva vida. Ara mateix, com a escriptor i il·lustrador, el wrestling és una font constant d'inspiració. A més a més, el meu germà treballa actualment a New Japan i estic molt agraït a la indústria per ser una font d'ingressos per a la seva jove família.

​

• Com va començar la teva passió pel wrestling?

 

Tinc la sort de ser prou gran per haver vist la lluita lliure britànica a la televisió quan era un nen, però confessaré que no em va captivar tant quan era un infant. Recordo que tenia uns 11 anys quan vaig veure un combat entre Vader i Sting en la redifusió de WCW que va substituir a World of Sport. Això és el que em va convèncer, l'espectacle i l'extremadament simple història que van explicar. Des de llavors, sempre ha estat present en els meus pensaments.

​

• Com vas donar els teus primers passos com a lluitador professional? 

 

És una història un pèl llarga... Si soc sincer, vaig marxar de casa quan tenia 16 anys i vaig acabar tenint problemes de salut, tant mentals com físics. Òbviament, vaig perdre qualsevol classe de relació amb el meu germà durant el procés. Amb el temps, em van admetre a un hospital. Pesava uns 29 kg i estava a la vora de la mort, però d'alguna manera vaig sobreviure i vaig aconseguir sortir de l'hospital després de molts mesos, pesant molt més, però sense cap mena de seguiment ni d'assessorament per ajudar-me a reintegrar-me a la societat. Vaig haver de descobrir-ho per mi mateix.

Així que vaig contactar el meu germà per primer cop en molt de temps i vam decidir apuntar-nos a un campus d'entrenament de FWA, per intentar construir ponts entre nosaltres i, mentrestant, fer alguna cosa que sempre ens havia fascinat. Per casualitat, durant el trajecte al campus, vam comprar un exemple de la revista PWI500 per llegir i ens vam topar amb el nom de 'Majik'. La seva biografia deia que havia obert una escola de lluita lliure al mateix municipi on el meu germà s'acabava de traslladar per anar a la universitat.

Havent fet un petit tastet a FWA, vam començar a entrenar de manera regular amb en Majik durant l'època en què es va convertir en campió de pes júnior d'NWA UK, poc després de tornar d'OVW. El fet de poder aprendre d'algú tan respectat i, alhora, de ser ben rebuts per un grup de gent amb tant de talent va ser una gran porta d'entrada al negoci per a mi i el meu germà.

​

• Per què vas decidir venir a Espanya?

​

La meva parella dels darrers 17 anys és basca. Ens vam conèixer a Cambridge i ens vam mudar junts a Londres, sempre pensant que acabaríem al País Basc per millorar la nostra qualitat de vida, ja que tot el que fèiem a Londres era treball. Crec que va ser el 2008 que algú va ser assassinat al carrer on vivíem, així que vam decidir que era el moment de marxar d'aquell veïnat...

​

• Per què eres conegut com a 'El Druida'?

 

'El Druida' és una cosa típica d'aquí. Abans lluitava com a 'Rhyme', quan feia equip amb el meu germà a l'associació d'on vivíem, però també vaig lluitar en solitari com a 'Damocles', després que decidíssim separar els nostres camins. 'El Druida' encaixava amb la idea que tenia d'obrir una companyia aquí i d'ensenyar a la gent el que jo considero que són les antigues i màgiques tècniques de la lluita lliure basada en el catch.

 

• Com ha evolucionat el negoci des que vas anar al País Basc fins a l'actualitat?

 

Aquesta és una pregunta difícil... A Espanya, per desgràcia, sembla que no ha canviat gaire cosa. El wrestling segueix sent un interès del més petit dels nínxols, és seguit per molt poca gent i el practiquen encara menys. A escala global, en els últims 10 anys, la lluita lliure britànica va viure un breu auge d'interès i New Japan va entrar en una exitosa fase d'expansió global. Certament, és molt més fàcil per als lluitadors trobar feina i fer-se un nom, ja que estem permanentment connectats. Recordo que jo havia d'enviar cintes de vídeo físiques amb una carta de recomanació del cap d'NWA UK per confirmar una gira amb una companyia de Vancouver. D'això no fa tants anys, però era l'època prèvia a YouTube i a la cultura del GIF en què vivim en l'actualitat. Les coses eren més complicades".

 

• Per què vas decidir fundar Pro Wrestling Euskadi el 2012?

 

Des que em vaig traslladar aquí, tenia la sensació que vaig deixar enrere part de la meva vida. Em va semblar molt estrany que no hi hagués cap lloc per entrenar en més de 160 km a la rodona... Vaig acceptar lluitar de manera ocasional al Regne Unit, en empreses d'amics propers, però en aquells moments de la meva vida, estava lluitant només pel meu gaudi personal. Com que no hi havia res aquí, vaig començar a acceptar que potser era hora de deixar enrere la lluita lliure també. Després, a finals de 2011, vaig anar al Japó i vaig passar un temps amb un petit grup de persones a Tòquio que tenien la seva pròpia microempresa de lluita lliure independent. Feien xous per 20 persones, treballaven com a màquines en el seu petit dojo, però els encantava compartir la lluita lliure amb el món, com a hobby i com a manera de viure. Llavors em vaig adonar que no necessitava viure sense el wrestling i que és la nostra obligació mantenir-lo viu. Així que tan aviat com vaig tornar a Bilbao, vaig començar a plantar les llavors per atreure gent que pensés igual, amb el desig de crear un nou espai on pogués florir el wrestling".

​

• Com descriuries l'evolució de la companyia durant el temps en què en vas formar part?

​
Inicialment, el grup va créixer ràpidament. Quan em comprometo amb una idea, tinc la terrible mania d'extralimitar-me. Fèiem sessions d'entrenament cada setmana, en un dojo ben equipat, gràcies a l'amistat que havia format per casualitat amb un encantador entrenador de jiujitsu brasiler. Jo m'encarregava de dirigir les classes. En uns mesos, vaig contractar un local, vaig posar-me en contacte amb molts vells amics i Bilbao va celebrar el seu primer espectacle de lluita lliure des de feia molts anys. Vam aconseguir vendre totes les entrades d'un famós recinte de rock a la riba del riu i semblava que les coses anaven genial, però després vaig tenir problemes de salut i vaig haver de fer un pas al costat.

Vaig tornar a entrenar el 2014 i vam tornar a l'acció amb una visió més clara del que volíem fer. Vam celebrar espectacles al carrer en col·laboració amb col·lectius artístics de la ciutat, vam tornar a penjar el cartell de 'no hi ha entrades' al famós recinte d'abans i vam començar a agafar impuls fins al ridícul que va suposar el show d'IPW de setembre de 2015, que ens va obligar a fer diversos passos enrere. Vaig seguir dirigint els entrenaments fins al final d'aquell any i vaig fer venir d'Anglaterra a diversos entrenadors convidats, però vaig deixar la companyia en mans dels millors alumnes, decebut, però orgullós de veure que l'empresa i la marca podien seguir vivint sense mi.

​

• En què es diferenciava PWE de la resta de companyies de l'estat espanyol?

 

Que tots els entrenaments eren en anglès. No, ara de debò. Potser ens centràvem en un aspecte una mica diferent. Volia preservar l'estil shoot/catch (tècnic) que m'havien ensenyat i vaig posar molt més èmfasi en el grappling (tècniques arran de lona) i les mecàniques del cos humà, comparat amb la resta de grups. No tots, és clar. En Jorge (Catalina), a Barcelona, i el seu grup, que es convertirien en RIOT Wrestling, també tenien uns fonaments excel·lents. La majoria d'empreses, en aquell moment, tenien una sèrie de visions singulars definides pels seus fundadors.

​

• Què va significar per a PWE l'aliança amb IPW: UK?

​

Totes les veritables aliances haurien de ser beneficioses per a les dues parts. En el nostre cas, vaig veure l'oportunitat d'expandir la nostra marca al Regne Unit i de créixer encara més. La lluita lliure britànica s'estava encaminant cap a un gran renaixement i IPW estava liderant el camí, i encara era una companyia ben reconeguda i respectada. Per ells, van ser capaços d'impulsar les seves connexions internacionals a través de les seves interaccions amb nosaltres. Per sort o per desgràcia, les coses van funcionar com estava previst i molts ulls estaven pendents del nostre xou conjunt de 2015.

​​

• Per què vas decidir marxar de la companyia el 2016?

En realitat, hi ha molts motius, però el xou d'IPW va jugar un paper fonamental. No vull entrar gaire en detall, però molts dels nois que van venir amb ells estaven completament descontrolats. Un membre borratxo del seu grup va causar un incident públic que em va obligar a parlar amb dos guàrdies civils perquè no l'arrestessin. Un altre lluitador 'famós' es va posar a cridar i a insultar pels carrers de Bilbao, pensant que tot el món sabia qui era. Els odiava, perquè s'havien comportat d'una manera molt irrespectuosa (excepte els London Riots, dos joves increïblement professionals).

Després, si parlem del xou... Per aquells que no ho sàpiguen, el ring va col·lapsar després del primer combat i per poc no va provocar lesions entre les persones del públic. No era el nostre quadrilàter. Vam utilitzar un muntat per algú de Madrid que estava intentant començar en aquest negoci. Vaig pensar que seria bona idea ajudar-los... Però ara sé que no ho hauria d'haver fet, i menys quan tot havia de sortir a la perfecció. Així que vaig sortir davant del públic, amb l'aforament complet, i vaig demanar disculpes amb el meu pobre castellà, assegurant que PWE tornaria ben aviat per reparar la decepció d'aquella nit. El millor que podia passar a l'empresa era que jo sortís i assumís tota la responsabilitat, amb la idea que, quan marxés, amb mi desapareixeria tot l'estigma.

En aquells moments, també estava passant per una mala època a la vida real. Havia tornat a teràpia i havia perdut molts diners per culpa de totes les activitats que havia organitzat durant l'últim any per PWE. Tots els vols, sous, hotels i les despeses del recinte van ser pagats de la meva butxaca, i no em podia permetre seguir tirant el fil després de perdre-ho tot en aquell últim xou. Al final, la millor decisió que podia prendre era abandonar PWE.

​

• Com eren les relacions entre PWE i la resta d'associacions?

 

M'agradaria pensar que teníem —i tenim— una bona relació amb tothom. No hi ha cap motiu per aïllar-nos. Érem especialment propers amb les associacions de Barcelona i vam fer bones amistats allí. Els nois de CTW, a Portugal, s'han portat molt bé amb mi i em complau veure que la gent que s'encarrega de portar el dia a dia de PWE segueix posant èmfasi en la mentalitat de la inclusió i de la cooperació entre companyies.

​

• Quin és l'estat actual de l'escena espanyola?

 

Si soc honest, és complicat respondre a aquesta pregunta. No sembla que hagin canviat gaires coses. Hi ha gent que està treballant de valent per construir-se un camí aprofitant les limitades oportunitats que sorgeixen, s'han establert noves companyies amb capital darrere i també una col·lecció de microassociacions amb una base de fans locals molt entregada. De nou, m'he allunyat una mica de l'escena, així que ja no visc sota una il·lusió sobre la salut o la popularitat del wrestling a Espanya, però, alhora, no sé quines promeses estan sortint, ni qui les està entrenant, ni com ho fan. És la següent generació la que haurà de construir la infraestructura nacional, perquè les generacions prèvies, fins ara, s'han negat a fer-ho.

 

• Creus que la firma d'A-Kid per WWE ajudarà l'escena espanyola?

 

No, llevat que torni i obri la seva pròpia escola o fundi una companyia. El seu èxit és un gran testimoni de la feina ben feta d'en Zayas i del fet que a La Triple W eren conscients del moment d'auge que estava vivint, però, per desgràcia, temo que es pugui perdre en l'enorme i homogènia natura de WWE i que sigui ignorat pel públic general, que té una mitjana de 40 anys i uns records obsolets de la companyia.

​

• Tu que has lluitat al Regne Unit i has publicat una sèrie de llibres sobre el wrestling japonès, penses que l'escena de la lluita lliure en aquests dos països és molt diferent de l'espanyola?

 

Per desgràcia, no hi ha cap comparació possible entre les escenes del Japó, el Regne Unit i Espanya. Encara que hi hagi lluitadors professionals espanyols datats de fa 100 anys, Espanya no té una identitat nacional respecte al wrestling i la lluita lliure mai ha estat la principal forma d'entreteniment popular. Al Japó, avui en dia encara és una forma d'entreteniment immensament popular, tant en l'àmbit amateur com en el professional, mentre que al Regne Unit literalment cada petit poble té la seva pròpia organització de lluita, ja sigui copiant el dominant estil d'entreteniment esportiu de WWE o presentant combats amb influència del Japó, Mèxic o el nostre propi estil de World of Sport (catch). Fins que no puguis explicar a algú què és la lluita lliure professional fent referència només a lluitadors espanyols, sense necessitar mencionar a Hulk Hogan, no hi ha res més a parlar a banda de l'escena que existeix al marge de la consciència popular.
 

• També ets professor. Quines són les principals diferències entre ensenyar lluita lliure i ensenyar assignatures acadèmiques?

 

En realitat, hi ha molt poques diferències. Ambdues requereixen que l’estudiant estigui absolutament disposat a participar, que entengui que no tot pel que passarà serà divertit i que, a vegades, serà dolorós. Totes dues requereixen paciència i una completa comprensió dels fonaments bàsics d’un tema abans de poder pensar en aspectes més avançats. Totes dues requereixen infinites repeticions per poder aconseguir l’excel·lència. Com a mestre, no tenir por a ser odiat com al principal malvat de la sala és una qualitat essencial.

​

• A més a més, ets un artista. Quina relació veus entre l'art i la lluita lliure?

​

El wrestling és art. És una forma d’expressar-se mitjançant l’extensiu ús de la semiòtica i del precís moviment del cos amb l’objectiu de manipular emocionalment una sala plena a vessar. El wrestling està entre les més refinades formes d’art.

 

​​

• Quin és el futur de 'El Druida'/Matt Charlton?

 

Bé, en Matt Charlton té previst publicar la tercera edició del llibre J-Crowned a principis de 2022. Fins ara, la sèrie ha rebut valoracions fantàstiques per part tant de la crítica com dels fans, així que mereix la meva atenció absoluta. Per la seva part, 'El Druida' encara no ha marxat de tot... El wrestling és molt insidiós. Un cop entres en aquest món, mai et deixarà lliure del tot, així que no tinc cap dubte que acabaré tornant tard o d'hora. A la meva edat i amb la meva actual condició física, segurament serà com a mànager o com a àrbitre. Sigui quin sigui el paper que et toqui interpretar, el wrestling té quelcom guardat per tu.

​

• I quin és el futur del wrestling espanyol?

​​

He vist que han sorgit algunes iniciatives durant el darrer any, que s'han format aliances regionals, i espero que aquesta tendència segueixi en un futur fins a formar una Lliga Ibèrica de lluita lliure centralitzada. A en Red Eagle, de Portugal, li encantaria formar-ne part, n'estic segur, i si ajuntem el talent actual de Barcelona, Madrid, el nord i el sud del país, seria molt fàcil formar una plantilla més que respectable. Hi ha un nou grup que acaba de començar a Saragossa i el seu propietari sembla que està invertint molts diners. Ignorant el fet que s'està posant a ell mateix com a campió, està portant a Aragó talents excel·lents de la resta d'Europa, entre els quals s'inclou un cavaller encantador de Malta que vaig conèixer a Fukuoka quan ell estava fent una gira amb All Japan (Gianni Valletta). Si d'alguna manera s'aconseguís que la gent amb mitjans i diners recolzés la cultura de la lluita lliure a Espanya, en lloc de simplement construir un quadrilàter per jugar, el wrestling espanyol podria tenir un futur sensacional.