Antonio Posa: dels 50 als 90
Els 'Feliços Anys Vint' es van anomenar així per motius diversos. A Espanya, un dels factors podria ser l'arribada de la lluita lliure, provinent de França. El 'catch as catch can', com s'anomenà inicialment, començà ràpidament a fer-se notar per sales de ball, places de toros i altres estadis i recintes d'arreu del país, però especialment Madrid i Barcelona. En aquesta època inicial, la majoria dels lluitadors eren d'origen estranger.
A mesura que l'èxit d'aquesta disciplina creixia van començar a aparèixer les primeres fornades de combatents ibèrics, agrupats sota la Corporación Internacional de Catch. L'heterogeneïtat dels orígens dels lluitadors, que a més de procedir de països diversos també havien practicat arts marcials com la lluita grecoromana, l'olímpica o la boxa, va quedar regulada en les normes de la lluita: els combats es dividien en assalts d'entre 3 i 5 minuts, i els combatents sortien al quadrilàter acompanyats d'un entrenador que els aconsellava i donava aigua en els descansos. A més, els duelistes eren dividits en categories de pes —tot i que es transgredia quan fos convenient per la narrativa— i cadascuna comptava amb tres campionats: d'Espanya, d'Europa i del Món versió europea.
La Guerra Civil va truncar temporalment aquest auge de la lluita, i posaria les coses difícils a professionals com el locutor José Luis 'JL' Ibáñez en el seu intent de documentar-se per reviure el wrestling dècades després.
BACKSTAGE
🎤En un intent d'emetre lluita lliure en català a TV3, 'JL' recuperà vocabulari de l'època de la Segona República, però els arxius no s'han conservat
📂 Valentín Maldonado també es va trobar amb dificultats hemerogràfiques en redactar 'Historia de la lucha libre en España', un dels pocs articles existents que analitzen en profunditat el passat del catch espanyol
No seria fins després de la Segona Guerra Mundial, cap als anys 50, que la lluita lliure a Espanya viuria la seva època daurada. Madrid i Barcelona esdevindrien, un cop més, les grans capitals del catch hispà: sales com el Gran Price, el Salón Iris i el Teatre Novedades de la Ciutat Comtal o el Frontón de Recoletos i el Campo del Gas a la capital acollien milers d'espectadors de l'ambient urbà, com el periodista i cronista de Barcelona Lluís Permanyer, i inclús de més enllà, com la jove Montserrat Torrents, que pujava des de Sant Jaume Sesoliveres, a l'Anoia, per ajudar als seus oncles al bar que regentaven a la capital catalana i, de pas, acostar-se algun vespre al Price.
Si bé les places de toros també acollien combats, pocs recintes tenien més anomenada que el Gran Price barceloní. Amb una capacitat de més de 2.000 persones, era un recinte polivalent on la gent feia cua per assistir a dues menes de sessions de lluita: les matinals, de caràcter més teatral, i les nocturnes, d'esperit més competitiu.
És en aquesta segona mena de vetllades on es forjaven les llegendes de grans lluitadors com Félix Lambán, qui va guanyar el Campionat del Món dels Pesos Pesants Lleugers contra el gladiador francès François Miquet, en una jornada on també participà el combatent navarrès Manuel López Moza, futur campió d'Europa en la mateixa categoria de pes.
Els triomfs de Félix, el seu germà Emilio i Antonio Morlans van inspirar enormement un jove que, com ells, havia nascut i crescut en un petit poble de l'Aragó. A Ejea de los Caballeros naixia també la llegenda d'Antonio Posa, que recorreria mig planeta per acabar convertint-se en Campió del Món dels Pesos Mitjans. Igual que hauria de fer dècades després A-Kid, va haver d'abandonar la seva pàtria per conquerir la fama i poder-se guanyar la vida fent el que més li agradava: lluitar.
Article del Mundo Deportivo del 5 de juny de 1954 sobre el triomf de Félix Lambán
Cordes i quatre barrils: inicis humils per una grandesa futura
17 de desembre de 1933. Naixia a Ejea de los Caballeros, bressol de campions, Antonio Posa. De tarannà atlètic, volia fer-se un nom des de ben petit. Amb 14 anys, una envestida d'un toro va deixar en l'aire el seu futur en la tauromàquia. Uns dos anys després, encisat pels seus compatriotes Félix i Emilio Lambán, va començar a entrenar-se en lluita grecoromana amateur a la bodega del carrer Concordia de la seva Ejea natal: igual que el seu ídol Félix en els seus orígens, quatre barrils units amb cordes li servien com a quadrilàter de pràctiques.
El 1955, el servei militar el fa moure a Saragossa on, tot i la duresa castrense, trobava temps i energies per incrementar els seus entrenaments als gimnasos de la capital aragonesa, tal com va fer Félix Lambán.
👑 Fent la 'mili' a l'Acadèmia General Militar de Saragossa, Antonio Posa va coincidir amb el futur rei Joan Carles I
📚 És una de tantes històries que l'escriptor Juan Herranz recopila al llibre 'Los Luchadores de Ejea'
BACKSTAGE
Els seus esforços van donar els primers fruits quan l'11 d'abril de 1956 es va coronar campió dels Pesos Mitjans d'Aragó i La Rioja en lluita grecoromana amateur. Però l'Antonio estava destinat a cotes d'èxit molt més elevades, i era conscient que havia de veure món més enllà de la seva Ejea natal per fer-se un nom. Res més acabar el servei militar, el 19 d'agost de 1957, va emprendre el rumb cap a Barcelona, on compaginava l'entrenament físic amb la feina de carregar i repartir caixes d'una fàbrica de gasoses.
"Quan l'amo de la fàbrica de gasoses li va dir 'd'això no et podràs mantenir aquí a Barcelona', ell va respondre 'no, jo vull ser lluitador professional i per això necessito temps per anar al gimnàs'" - Carmen Posa, esposa d'Antonio
Després de convertir-se en subcampió d'Espanya de lluita grecoromana amateur, Antonio Posa va fer el salt a la lluita lliure professional el 19 de maig de 1959, al Saló Iris de Barcelona. En aquella mateixa vetllada hi participà Milo Millán amb qui, després de compartir ring en diverses exhibicions, acabaria marxant d'Espanya per recórrer quadrilàters d'arreu del món. El periple els portà per Alemanya, França, Bèlgica, Suïssa i Portugal. Els dos amics van arribar a trepitjar l'Àfrica subsahariana a inicis dels 60, per països com les actuals República del Congo, República Democràtica del Congo i Angola. Ara bé, l'esclat gairebé simultani de les guerres civils d'aquests països va obligar la parella a fugir, primer, "en una Volkswagen" i, després, amb avió, cap a Colòmbia.
Esquerra: Milo Millán i Antonio Posa (amb maleta) marxant de Barcelona a inicis dels 60 al llibre Los Luchadores de Ejea de Juan Herranz
Dreta: Cartell cedit per la família Posa on s'anuncia un combat d'Antonio al Congo Portuguès, avui Angola
Mèxic: Fortuna, fama i poder
Colòmbia i, posteriorment, el Perú van ser dos escenaris més que van il·luminar la creixent carrera d'Antonio Posa. El focus principal, però, s'encendria quan ell i Milo van agafar un vol amb rumb a Mèxic el 8 de desembre de 1961. Ben aviat, els dos 'Guachupines', com se'ls coneixia allà, van començar a escriure la seva llegenda junts. Però, igual que passaria dècades després amb Team WhiteWolf, la glòria només somriuria i immortalitzaria a un dels dos amics. Mentre encara feien duo, Posa i Millán es van creuar amb dos noms que donarien moltes alegries i maldecaps a l'estrella d'Ejea: René Guajardo i Karloff Lagarde.
Quan els ibers van arribar a Mèxic, René Guajardo ja era una llegenda nacional. Ostentava el Campionat Mundial de Pesos Mitjans de l'NWA des de feia més de 500 dies després d'arrabassar-li al seu mestre, Rolando Vera. D'altra banda, Karloff Lagarde era un nom encara més destacable si es pot al panteó de la lluita mexicana: des del 24 de març de 1961 era triple campió, tenint a les seves mans els Campionats Nacionals Mexicans de Pes Wèlter i de Pesos Mitjans i el Campionat Mundial de Pes Wèlter de l'NWA.
Els 'Rebeldes', com es coneixia a la parella, eren dos dels majors noms de la lluita mexicana, una de les escenes amb més tradició i prestigi del món. De fet, tots dos acabarien entrant anys després al Saló de la Fama del butlletí del Wrestling Oberver.
Karloff Lagarde (esquerra) i René Guajardo (dreta)
Posa, ja fos fent parella amb el seu company de fatigues habitual Milo com amb Henry Pilusso, futur Campió Nacional Mexicà dels Pesos Pesants, es va veure les cares amb els 'Rebeldes' en diverses ocasions i, fins i tot, s'endugué algun triomf. Però el cinturó dels Pesos Mitjans encara brillava a la cintura de René Guajardo, i Antonio Posa hauria de demostrar la seva vàlua en un torneig eliminatori el 21 d'abril de 1962 per consolidar-se com a aspirant número 1 al títol.
Antonio Posa fa història: el primer campió espanyol de Mèxic, temple de la lluita
No trigaria a bescanviar aquesta oportunitat. El 27 d'abril de 1962, el públic de l'Arena México rugia d'emoció en veure l'ídol de la pàtria, René Guajardo, batre's en duel amb l'aspirant espanyol. La grada anava a mort amb el campió local, però Antonio Posa comptava amb un suport incondicional, Carmen, la que es convertiria en la seva esposa i companya de vida, que recorda: "A l'arena tots estaven més aviat amb en René perquè ell era mexicà. I, és clar, venia un europeu a treure'ls això i no els agradava gaire".
Contra tot pronòstic, el cavaller d'Ejea es va alçar amb la victòria i, amb ella, el Cinturó Mundial. Per primer cop a la història, un espanyol es coronava campió a Mèxic, un dels bressols de la lluita lliure professional del planeta. Ho feia amb 28 anys, la mateixa edat que el seu ídol i compatriota Félix Lambán. Defensaria el títol contra Karloff Lagarde cinc mesos després i, malgrat que acabaria perdent el títol contra René Guajardo el 16 d'octubre de 1962, després de rebre un cop d'ampolla al cap, la llegenda d'Antonio Posa ja era immortal. Com afirmen Carmen i el fill gran de la parella, Jeffrey, "havia complert el seu somni".
"Deien, 'que no, que no', que guanyaria René Guajardo, però al final va guanyar Antonio. [...] Després de la lluita, no s'ho creia. Agafava el cinturó i el va començar a petonejar. 'Per fi, per fi!' Aquesta era la seva missió, fer alguna cosa. [...] Ell era d'un poble petit, però volia sortir, volia marxar. [...] El dia que va guanyar el campionat va ser feliç. És més, plorava; el meu marit no ensenya molt la seva emoció, però aquella nit, sí. Estava feliç" - Carmen Posa
Esquerra: Fotografia d'Antonio i Carmen cedida per la família Posa.
Centre: Antonio Posa en una fotografia d'estudi després d'haver guanyat el cinturó, inclosa al llibre Los Luchadores de Ejea de Juan Herranz.
Dreta: Antonio Posa just havent derrotat a René Guajardo i sent proclamat nou Campió Mundial dels Pesos Mitjans d'NWA el 27 d'abril de 1962 en una imatge cedida per la família Posa
Anys més tard, Antonio i Carmen van marxar als Estats Units on, després que l'excampió fes alguns combats més, van obrir plegats una fàbrica de tamales a Santa Fe, avui regentada pel seu fill gran, Jeffrey. Ell i els seus germans van rebre algunes nocions de lluita del seu pare, que amb 87 anys gaudeix de bona salut gràcies a la seva dedicació a l'esport. La família Posa segueix residint a l'estat de Nou Mèxic, gaudint dels fruits de tota una vida de treball dur. Com diu Antonio, "No et donaran les coses així, perquè ho vulguis. T'ho donaran perquè t'ho has guanyat". I ell es va guanyar el seu lloc a la història.
Vídeo casolà cedit per la família Posa on s'hi veu a Antonio entrenant. A partir del minut 3:21, un combat de cabelleres a l'Arena Mexico d'Antonio Posa contra El Nazi el 20 de març de 1970
Històries de bar i No-Do
El 1962, Ciutat de Mèxic estava de celebració, i Barcelona també. Mentre a la capital asteca es coronava un nou campió, a la Ciutat Comtal Josep Domènech i Montserrat Torrents, una parella del Penedès, fundava un nou negoci: el Bar Domènech. Com en qualsevol punt de trobada, la gent parlava de tot, inclús de lluita lliure. "Hi havia aficionats a la lluita, però tampoc n’hi havia massa, perquè de seguida el futbol la va eliminar. N’hi havia que anaven a revendre entrades", rememora en Josep, de 91 anys.
La Montserrat veia la lluita amb escepticisme, i ho comenta en primera persona perquè amb 18 anys havia vist combats al Price. "Anava amb el meu germà i la meva cunyada algun dia a la setmana, alguna tarda al vespre. 'Va que soparem, ens arreglarem i anirem a la lluita lliure'. Era el que hi havia en aquell temps. Em feia esgarrifar, perquè veia que es tiraven d’aquella manera i es barallaven d’aquella manera que m’esgarrifava".
Podria ser que, sense saber-ho, la Montserrat hagués coincidit a les graderies del Price amb el periodista Lluís Permanyer, qui amb uns 15 anys assistia a les vetllades del Price per passar els matins de diumenge: "La boxa era una admiració amb títols importants i això era un divertiment, per passar l'estona. Era un espectacle que tot era molt provincià i baix de sostre".
Els mitjans de l'època no tractaven la lluita lliure de manera massa més benevolent que en Lluís. Tal com comenta el periodista, "no hi havia l'endemà crítica ni descripció del que havia passat, perquè no hi havia res a dir".
L'escriptor i autor de Los luchadores de Ejea, Juan Herranz, reconeix que, malgrat que els mitjans escrivien amb sornegueria sobre el catch, l'estil artificiós contribuïa a crear una atmosfera grandiloqüent i de llegenda. "Tot es guarnia amb l'èpica que la premsa i els aficionats feien amb l'afecte per aixecar mites de llegendaris superhomes enfrontats quasi a vida o mort entre les dotze cordes. Àlies o sobrenoms atorgats a cada lluitador, teatralitat, a vegades, fins a un punt circense... Tot era assumit com a part de l'encant"
José Fernández, traductor de l'article Historia de la lucha libre en España i amic del seu autor, Valentín Maldonado, llegia diaris antics dels 50 i els 60 per trobar qualsevol referència a la lluita, i els resultats no eren massa amables: "Es tractava com quelcom molt minoritari. Normalment hi havia molt poc text, i en general el tractaven de forma sarcàstica, amb una mica de menyspreu. La paraula 'tongo' es feia servir molt".
Fragments de l'edició de La Vanguàrdia del 8 d'abril de 1965 on es parla de la vetllada al Price protagonitzada per Hércules Cortés i Josep Tarrés
L'exemple paradigmàtic d'aquest tractament és al No-Do, el noticiari setmanal del règim franquista. El to emprat era burlesc i de caràcter humorístic, arribant a posar efectes de so de dibuixos animats. Tot i aquest menysteniment general, la lluita lliure era un esdeveniment social ideal per lluir-se, i el públic sovint hi anava amb les seves millors gales. "La gent anava ben vestida. Era com anar al teatre, no era un espectacle d'estar per casa. Llavors era quelcom per anar ben arreglat i desfogar-se una miqueta", afegeix Fernández.
La família de Sebastián Martínez, webmaster de Solowrestling, la pàgina de lluita lliure en espanyol més llegida d'Internet, encarna aquesta reflexió del traductor. "No entenc com no ha seguit la tradició a Espanya. La meva mare anava amb el meu avi a veure espectacles de lluita lliure per passar-ho bé una estona. Era com anar al cine, com una obra de teatre, el mateix".
Edició del No-Do del 20 de gener de 1964 on, a partir del minut 8:20, s'ofereix la retransmissió del duel entre Juan Bengoechea (Bengoechea II) i Manuel Polman pel Campionat Nacional dels Pesos Mitjans
🥊 Al costat del Bar Domènech, al barri de Sants, hi vivia el boxejador i lluitador José Calpe
🦁 Qui també va fer fortuna al barri com a regidor, regent d'una botiga d'automòbils i lluitador fou Vicente Febrer, amo del lleó 'Vicentet'
BACKSTAGE
Als 50, Antonio Posa generava expectació, però fins que no va marxar a Mèxic no ho va tenir fàcil. No només per fer-se un nom, sinó inclús per sobreviure. "A Espanya et mories de gana", esmenta el seu fill Jeffrey. "A Espanya no era tan famós com a Mèxic. A Mèxic la gent pagava molts diners per entrar a les arenes per veure aquests lluitadors. El meu pare es va criar durant l'època de Franco, una època molt controlada".
I no només Antonio Posa: la majoria de les figures més destacades de la història de la lluita espanyola van haver d'abandonar casa seva per convertir-se en les llegendes que són avui en dia. Hércules Cortés, Óscar 'Crusher' Verdú (qui arribà a competir pel títol a WWWF, empresa avantpassada de WWE), Pedro Bengoechea, Manuel López Moza i inclús els ídols de Posa, Félix i Emilio Lambán, van haver de buscar fortuna fora de la seva pàtria. "Per això van tenir la prosperitat que van tenir, perquè no es van quedar només a Espanya a lluitar", assegura Jeffrey.
Corrien els anys 50, i Espanya encara tenia obertes moltes ferides de la Guerra Civil. Amb el pas dels anys, però, els progressius canvis en els àmbits polític, social i econòmic adoptats pel país no solament va posar la nació ibèrica al mapa internacional, sinó que va permetre l'entrada de capital, persones, idees i maneres de veure el món de l'estranger.
La lluita lliure no va ser aliena a aquestes alteracions. Per una banda, la bonança econòmica del moment va repercutir en els lluitadors, que es podien guanyar molt millor la vida. Ara bé, això no vol dir que la reputació de la lluita millorés a llarg termini: abans ridiculitzats, a poc a poc els duelistes de les dotze cordes anaven caient en l'oblit al llarg de les dècades dels setanta i, especialment, dels vuitanta. Són pocs els combatents d'aquesta època que encara viuen per explicar els últims dies de l'edat d'or del wrestling a Espanya. Però Rocky Nelson no és un lluitador qualsevol: és un dels darrers baluards de la vella escola del catch.
Óscar 'Crusher' Verdú, primer combatent espanyol a WWE
Ricardo Ferrara ha estat immortalitzat com a Óscar 'Crusher' Verdú, el primer espanyol de la història en lluitar a WWE, en aquell moment, WWWF. Poc li va faltar per formar part del panteó de campions de l'empresa gràcies a la seva rivalitat amb Bruno Sammartino, posseïdor del Cinturó Mundial de Pesos Pesants de WWWF (avui, Campionat de WWE).
El seu primer combat al Madison Square Garden de Nova York, el 15 de juny de 1970, va ser un rècord de taquilla per un esdeveniment de wrestling en aquest emblemàtic recinte. La victòria de Verdú, malgrat no convertir-lo en campió, va escalfar els ànims del públic americà, i la revenja del duel, el 10 de juliol de 1970, va tornar a rebentar tots els rècords, ingressant 85.000 dòlars només en entrades. Avui dia seria l'equivalent a més de 585.000 dòlars tenint en compte la inflació.
A finals de 1970, Verdú abandonaria WWWF sense haver guanyat el cinturó, però no seria el final de la seva carrera. Faria equip amb la llegenda canadenca Roddy Piper i guanyaria el Campionat Americas per Parelles d'NWA el 28 de febrer de 1976. El mateix any i a la mateixa empresa s'alçaria Campió Americas de Pesos Pesants en derrotar Chavo Guerrero Sr. Altres mites de la lluita lliure mundial com Dusty Rhodes, André the Giant i Merced Solis, qui acabaria conquerint el Palau Sant Jordi amb el nom de Tito Santana el 1991, també s'enfrontarien a 'l'Hèrcules Espanyol'.
Verdú es retirà de la lluita i marxà a viure a Alemanya el 1982. Moriria al mateix país el 2004.
🏆 El 15 de maig de 1971, Hércules Cortés arrabassà el Campionat Mundial per Parelles de la AWA als germans canadencs Butcher i Mad Dog Vachon
🤩 El mateix any, els germans Vachon van fundar Grand Prix Wrestling al seu Québec natal. En un show on participà André the Giant, un jove David Henden de només 7 anys s'enamorà de per vida de la lluita lliure.
BACKSTAGE
Rocky Nelson, l'últim gladiador en peu
2 d'abril de 1940. La ciutat de Cali, Colòmbia, veu com hi neix un nadó "amb àngel": Rocky Nelson. Amb 13 anys va començar a entrenar-se en lluita grecoromana amateur, com Antonio Posa. I igual que el cavaller aragonès, Rocky Nelson va haver de sacrificar-se molt per poder ser professional, però recorria aquest camí ple d'il·lusió. "Per passar a professional, em va costar molta sang. Anava a entrenar i em donaven unes pallisses molt fortes, i jo tornava i insistia. [...] A molts lluitadors els duia l'aigua a Colòmbia, els passava la tovallola, els netejava les botes. Per arribar a ser professional vaig haver de passar per tot això. I amb orgull ho dic".
I igual que passà a Antonio Posa, la constància i l'esforç van donar els seus fruits. Amb 18 anys Rocky Nelson va debutar com a lluitador professional. Però com també li passà al campió d'Ejea, la pàtria de Rocky Nelson aviat se li va quedar petita, i va recórrer tota Llatinoamèrica per fer-se un nom al quadrilàter. Perú, Argentina, Xile, Mèxic, i Panamà van ser algunes de les parades que va realitzar abans d'agafar un vaixell amb direcció a Barcelona a finals de 1974.
📺 En el seu pas per Xile el 1971, Rocky Nelson va ser un habitual del programa de lluita per televisió 'Titanes del Ring'
🔩 Va ser allà on va rebre el sobrenom 'Rey del Tornillo' perquè va inventar una clau de lluita, el cargol, que tenia molt èxit entre el públic
BACKSTAGE
El que a Colòmbia semblava un desavantatge, a Espanya es va convertir en un dels seus principals reclams: "Em vaig avorrir de Colòmbia, tampoc veia que anés a tenir gaire importància per l'estatura i el pes. [...] Jo no em considero bon lluitador, diuen que vaig ser-ho. Jo tenia una cosa que no em fallava. Jo tenia àngel. Jo pujava al ring i no sé si la gent, per petit o què, es quedava amb mi".
El carisma del 'Rey del Tornillo' li va valdre una bona vida als recintes de tota Espanya. Als setanta, cada regió del país comptava amb un empresari de lluita, que era qui gestionava les llicències dels combatents i els donava permís per moure's a la resta de l'estat. Era una estructura que venia d'antic, igual que el fet de trepitjar molta carretera per guanyar-se la vida i que la major part dels combats es concentressin a l'estiu, moment de bon temps, festes majors i ganes de divertir-se.
Llicència de lluita a la regió d'Aragó d'Emilio Lambán, inclosa
al llibre Los Luchadores de Ejea de Juan Herranz
Fernando Costilla, comentarista de lluita lliure durant més d'una dècada i aficionat des de fa més temps encara, fa memòria sobre aquest estil de vida tan dur: "Els lluitadors tenen molts quilòmetres, molta carretera. [...] Als 50-60 era un espectacle més circense, anaven per les ciutats amb el xou".
Al reportatge Lucha: Hércules Cortés, emès al programa Conexión Vintage d'RTVE, l'exlluitador Joaquín Cativiela esmenta que "com aquí la lluita és temporal, és a l'estiu i hi ha molt poques vetllades, doncs s'aprofita".
Rocky Nelson va viure en primera persona aquest tràfec. "Aquí a l'estiu hi havia molta feina. A Catalunya fèiem quasi totes les revetlles". Però a vegades, el Tió de Nadal regalava una bona dosi de lluita de la mà del 'Rey del Tornillo' als nens que s'haguessin portat bé. "Anàvem molt a Lleida, era de les millors places de Catalunya. S'omplia sempre. Hi havia una vetllada molt especial a Lleida, que era la de Sant Esteve. Era sagrada. Sortíem de Santa Coloma de Gramenet, lluitàvem a Martorell a les onze, acabàvem allà i arrencàvem cap a Lleida, on lluitàvem a les sis de la tarda".
"Sí, és clar que ens guanyàvem la vida. Un sou mínim en aquella època eren 15.500 pessetes al mes, i nosaltres en una nit ja ens n'endúiem 10.000. I la vida era baratísima: aquí un es buscava un pis per 3000 pessetes al mes" - Rocky Nelson
God Bless America... O potser no tant
Cap als 80, però, la situació va canviar. De mica en mica, el públic va anar perdent l'interès per la lluita; no només a Espanya, sinó arreu d'Europa. "Als setanta la lluita lliure havia desaparegut de totes les ciutats espanyoles, però va seguir durant quatre o cinc anys més a Madrid i Barcelona. De fet, el wrestling havia perdut l'interès a tota Europa excepte a Àustria, Alemanya i al Regne Unit", comenta Valentín Maldonado al seu article 'Historia de la lucha libre en España'.
Això es demostra pel fet que cap al 1978 els promotors Pierre Neale i Dietmar Dickreuter, francès i alemany respectivament, van intentar engegar cadascun gires a Espanya amb lluitadors locals i internacionals, però van fracassar.
Per a en Rocky, la situació no va ser massa millor, i recorda amb pena com espais que abans havia omplert a vessar ara ni els volien. "La lluita a Lleida es va fer molt famosa, però la lluita allà no es fa des de fa més de 25 anys perquè els socialistes no deixen que s'hi faci ni lluita ni boxa". La manca de shows aquí el va empènyer a agafar de nou les maletes i buscar-se la vida a altres països. "Jo vaig seguir sobrevivint perquè tenia cartell, vaig seguir treballant a Síria, el Líban, el Camerun...". José Fernández reforça aquesta pessimista situació: "Als vuitanta ja no hi havia pràcticament res".
La lluita estava tocada de mort, però en Rocky i els seus companys de lona encara haurien de conèixer dos botxins més. Un d'ells el coneixien de ben a prop.
"Deien que ens cotitzaven. Era mentida. Els empresaris guardaven els diners perquè ningú els vigilava ni deia res. No hi havia control. I quan tots van morir, a qui ho reclames? Els fills tampoc van voler seguir amb les empreses, no van voler saber res de nosaltres".
En Rocky va haver de buscar-se una feina lluny dels quadrilàters. Porta 18 anys treballant a RENFE; els únics 18 anys de tota una vida que consten com a cotitzats. Sent ja octogenari, el vell gladiador no pot encara reposar després de dècades de guerra per rings de mig planeta.
L'altre botxí va creuar l'Atlàntic, com va fer ell. "Aquí la lluita va començar a desaparèixer... Cap al 85 en endavant ja havia començat a decaure, i quan van arribar ells, pitjor. La gent ja només volia veure als americans".
