Els 90 i WWF
Amb la Transició, Espanya va obrir-se a la democràcia. La liberalització de molts àmbits econòmics i socials també va arribar a l'entreteniment, incloent-hi la televisió. A poc a poc, noves cadenes autonòmiques i privades intentaven fer-se un lloc a l'espectre comunicatiu. A finals de gener de 1988, Canal 10 iniciava les emissions, el primer canal privat en fer-ho a Espanya.
En aquell moment, el periodista José Luis Ibáñez treballava al servei d'informatius de Radio España Barcelona - Cadena Catalana. El seu company d'emissora, Alfons Arús, va rebre una curiosa oferta de la productora Editmedia. Aquesta empresa havia comprat un gran paquet de drets de programes esportius nord-americans que no tenien gaire renom, com la fase final de l'NHL, la lliga d'hoquei gel dels Estats Units, i l'NCAA, la lliga universitària de bàsquet. L'oferta per a Arús, però, era per comentar una disciplina completament diferent: el wrestling. En concret, el de l'empresa nord-americana WWF (avui en dia, WWE).
BACKSTAGE
✨ Junt amb WWF, va aterrar a Espanya un altre programa de lluita lliure americà, GLOW, o Las chicas con las chicas, centrat en lluita femenina
🤼♀️ Malgrat ser minoria, també hi va haver lluitadores professionals a l'Espanya
del segle XX, com Encarna González, Amparo Collado i Lola García (en imatge)
Inicialment, Arús acceptà, però l'oferiment de participar al Força Barça de La 2 el va fer canviar d'idea. "Els d'Editmedia li havien dit 'necessitem un tio capaç de dir moltes bajanades per antena i que no se'n rigui'. L'Alfons va dir 'hòstia, tinc la persona perfecta'. I em van trucar", recorda José Luis Ibáñez, que acabaria al capdavant de totes les retransmissions esportives de Canal 10.
L'experiment d'aquesta cadena privada no va durar gaire, i es va declarar en fallida el setembre de 1988. No havia complert ni un any de vida. Editmedia es va quedar els drets de la lluita lliure, i la seva següent parada seria TV3. Ibáñez va estar implicat en el projecte; entre altres tasques, va intentar recuperar lèxic i nomenclatura de lluita en català dels pocs registres que poguessin quedar de la primera època d'or, durant la Segona República. No obstant això, l'esforç fou estèril. "No va durar gaire perquè TV3 ho veia com una cosa una mica aliena a la seva filosofia", relata.
A la tercera va la vençuda... O era a la cinquena?
El 3 de març de 1990, saltà a la palestra una nova cadena privada: Telecinco. Al costat d'aquest naixement, gairebé es podria parlar d'una extremunció. "De fet, la lluita lliure estava mig morta, per no dir que estava morta del tot, quan va començar el 'Pressing Catch' a Telecinco", comenta Ibáñez. Telecinco va adquirir els drets per emetre la lluita lliure de la mà d'Editmedia i la va rebatejar com a 'Pressing Catch', fusionant el prefix 'Pressing' dels programes d'esport de la cadena amb el catch de la disciplina. Com el yin i el yang, cada empresa va aportar un comentarista: Ibáñez per part d'Editmedia i Héctor del Mar, per Telecinco. Del binomi no només va sorgir el renaixement de la lluita lliure, sinó que també van inventar un nom artístic per al periodista català: JL. Iniciava d'aquesta manera una breu, però intensa, nova edat d'or.
"Jo era cap de redacció de l'agència de televisió d'Editmedia. Em van demanar 'escolta, no facis servir el teu nom real perquè queda molt estrany que el tio que negocia amb La Moncloa una entrevista per la BBC sigui el mateix tio que va parlant de 'paquete, calzoncillar, suplex, piquete de ojos' tots els dissabtes'. L'Héctor del Mar va ser qui va proposar que em digués 'JL'" - José Luis Ibáñez
Des de ben aviat, Telecinco va batre rècords d'audiència gràcies a dos programes insígnia: Humor Amarillo i Pressing Catch. Els shares d'audiència d'aquest tàndem d'entreteniment eren astronòmics. "Per nosaltres, baixar d'un 20% era '¿qué ha pasado? ¿Qué ha pasado?', ens deien. [...] Per nosaltres, el normal era estar entre el 25% i el 35% de share. La parella Humor Amarillo-Pressing Catch era imbatible en aquells moments", recorda Ibáñez.
Les coses anaven tan bé que WWF va programar un xou a Barcelona, el primer de la seva història tant a la ciutat com a Espanya, aprofitant la gira que anava a fer pel Regne Unit i França el 1991. El Palau Sant Jordi tremolava davant la imminent arribada del WWF European Rampage Tour. El que ni tan sols els mateixos lluitadors s'esperaven fou l'explosió d'èxit que la vetllada va tenir.
De quan Sant Tito enterrà el drac
Al dossier de premsa emès per WWF, l'empresa afirma: "Lluny queden els temps del Campo del Gas i del Price i dels grans campions espanyols. Després d'anys d'una certa hibernació, la lluita torna amb força a Barcelona de la mà d'un equip d'estrelles disposades a divertir amb un dels muntatges esportius més espectaculars de l'actualitat".
No comptaven amb una vella torxa que no s'ha apagat mai. Aquell 5 d'octubre de 1991, Rocky Nelson va pujar a Montjuïc, encuriosit per veure quin era el nou xou que feien els americans i que era en boca de tothom. "Hi havia unes 18.000 persones a dalt a Montjuïc. El Palau Sant Jordi era ple a vessar".
Fins i tot n'hi va haver que es van quedar amb les ganes d'entrar, com el jove José Óscar Plaza, futur creador d'una de les primeres pàgines web sobre lluita lliure en castellà i director de la revista oficial de WWE a Espanya. "El Palau Olímpic va omplir-se, estava ple de gom a gom. Jo, de fet, vaig voler anar-hi i no vaig poder perquè no vaig trobar entrades". Tal com anunciava l'empresa americana, enrere quedaven els temps on 2.000 persones al Price veient lluita lliure eren una multitud. "A principis dels 90, la lluita va ser l'esport més important després del futbol", conclou Plaza.
Era la primera vetllada que WWF organitzava a Espanya; una aposta aparentment arriscada, però que per JL Ibáñez tenia tot el sentit del món, basant-se en tres pilars:
Pòster de l'esdeveniment de WWF al Palau Sant Jordi de 1991, cedit per l'administració del recinte.
"El primer, l’intent de WWF de veure com estava el mercat europeu, què podien fer, si funcionarien els espectacles o no. Dos, Telecinco, que volia provar les seves infraestructures després del temps de rodatge de la cadena. I tres, l’interès de Barcelona en promocionar la ciutat i en promocionar el Palau Sant Jordi de cara als Jocs Olímpics, que serien l’any següent. L’esdeveniment del 91 acaba quan jo entrevisto a Tito Santana, que va ser el gran guanyador de la vetllada, i per encàrrec de l’organització dels JJOO li regalo un Cobi".
BACKSTAGE
📣 WWF anunciava els combats programats al dossier de premsa com si es tractessin d'un "Barça - Real Madrid"
⚽ A la pràctica, Telecinco va fer l'experiment de programar el Pressing Catch
contra un Barça - Espanyol, i va guanyar la lluita per mig punt de share
El cartell incloïa noms il·lustres com l'antic company de lona d'Óscar 'Crusher' Verdú, Roddy Piper; André the Giant, figura que va fer que el vicepresident d'adquisicions de LUK Internacional, David Henden, s'enamorés de la lluita lliure, i un jove Shawn Michaels, qui anys més tard esdevindria llegenda de la lluita lliure i s'encarregaria d'analitzar el debut de Team WhiteWolf a WWE.
El combat estel·lar anava a ser l'enfrontament entre els Legion of Doom i els Nasty Boys, però el públic espanyol va fer canviar els plans.
Tito Santana era un dels pocs lluitadors que parlava espanyol dins WWF i això l'havia convertit en el representant de la comunitat hispana als rings de l'empresa. A causa dels seus orígens, Telecinco es va fixar en ell i va donar-li una àmplia cobertura, erigint-lo en un heroi a Espanya. Aprofitant l'avinentesa, WWF el va posar a ell com a cap de cartell contra The Undertaker, conegut aquí com a 'El Enterrador' i qui acabaria sent una de les principals llegendes de tota la història de la companyia. Un mes després, El Enterrador guanyaria el Campionat Mundial dels Pesos Pesants de WWF contra una altra icona, Hulk Hogan. La nit del 5 d'octubre del 91, però, pertanyia a Tito Santana.
"Si veus el vídeo, va haver-hi una gran explosió, no podria haver estat més gran. Crec que hi havia més de 18.000 persones a l'estadi, i va sonar com si en fossin 100.000. [...] L'explosió quan vaig derrotar a The Undertaker no s'assembla a res"- Tito Santana
El xou al Palau Sant Jordi, amb la cirereta de la victòria de Tito Santana, i les emissions de Telecinco van inspirar tota una generació de nens. És quelcom que JL va aprendre durant la seva etapa com a comentarista: "Valerio Lazarov, que va ser director de Telecinco, sostenia, i per mi és clau per entendre el catch aquí: 'A Espanya, a les cases amb una sola tele, mana el nen'".
És una teoria que sembla encertada quan Rocky Nelson recorda amb un toc de llàstima el públic del Palau: "Vas a una vetllada d'ells i veuràs 6.000 nens i 2.000 pares. [...] Abans hi anava gent gran, però ara els nens són majoria". Nostàlgic, el colombià afirma: "La lluita pràcticament va acabar aquí quan van venir els americans. Van fer de la lluita un espectacle". És un diagnòstic que comparteix Javier 'JB' Barnés, un dels primers lluitadors espanyols del segle XXI.
Les llums i el show business poden ser quelcom aliè per a la vella guàrdia, però va fer somiar a molts nens de l'època, com al discjòquei, exboxejador i còmic Sweet Flow, qui encara avui recorda moments de la vetllada i, animat per aquestes imatges d'infantesa, està entrenant per convertir-se en lluitador professional: "Vaig arribar a veure a The Undertaker a Barcelona el 91, al Palau Sant Jordi, que hi havia unes 15.000 persones diria jo. Era una bogeria. [...] Veient-ho ara per YouTube dius 'hòstia, si sembla els Estats Units això, quina emoció, amb l'entrada de The Undertaker, tirant-li papers".
Sebastián Martínez encara no era webmaster de Solowrestling, la web de lluita lliure en espanyol amb més visites de l'actualitat, però la passió per lluita lliure ja s'havia fet un lloc al seu cor. Aquella nit de 1991, era un nen més enlluernat per l'espectacularitat dels lluitadors americans. "The Undertaker venia aquí pràcticament invicte. 'El Enterrador', com li dèiem aquí, era un lluitador al qual ningú tombava i, si el tombaven, s'aixecava pràcticament al moment, i en Tito el va aconseguir vèncer; una mica fent servir els estratagemes d'en Tito, fent servir la coctelera d'en Paul Bearer per guanyar-lo. Però jo recordo les entrades dels lluitadors, aquell moment... M'han comentat que hi ha gent de WWE que encara se'n recorda d'aquella època per la reacció del públic, que va ser quelcom espectacular aquí".
Imatges del xou de WWF al Palau Sant Jordi el 1991 cedides per
l'organització del recinte
Malgrat que Editmedia va organitzar un altre espectacle al Palau Sant Jordi amb WWF el 1993, l'interès pel wrestling a Espanya anava de capa caiguda, i les emissions a Telecinco van cessar el 1994. Rocky Nelson i altres vells lluitadors van intentar reviure el catch amb esdeveniments propis, però la gent havia quedat òrfena de referents. "Aquelles mítiques vetllades de lluita amb el seu punt teatral van esgotar la fórmula", analitza Juan Herranz.
José Óscar Plaza, contundent amb la seva anàlisi, declara que el xou al Palau Sant Jordi "més que obrir una nova via per a l’expansió de la lluita lliure a Espanya, va ser la cloenda". No obstant això, la seva passió per la lluita no es va apagar, i l'any 1996 va crear una de les primeres webs sobre lluita lliure en castellà inclosa al domini GeoCities.org. Internet era una petita escletxa per on el wrestling encara respirava a través de portals com el d'en José Óscar o el Club Español de la WWF, que anys després esdevindria Solowrestling de la mà de Sebastián Martínez.
Fernando Costilla, futur relleu de JL Ibáñez comentant lluita al costat d'Héctor del Mar, resumeix aquest declivi: "La lluita lliure és un espectacle televisiu. Sense la televisió, no tindria la dimensió que té, encara que existia abans. [...] El wrestling sense la televisió no existeix, sense la tele tornes a aquests xous antics de mitjan segle XX, tant a Espanya com als Estats Units, quelcom més a prop del circ. [...] Els lluitadors han de tenir aquesta dimensió de personatge quasi de ficció, de Superman. Això només t'ho dóna la tele".
No seria fins al segle XXI que la lluita lliure tornaria a les televisions espanyoles i, amb això, una autèntica i sostinguda resurrecció del wrestling nacional. El moment culminant, per ara, és el punt de partida: A-Kid ha firmat per WWE, però abans d'això hi ha hagut molts fets i moltes persones que ho han fet possible.
