Què és la lluita lliure?
La Real Academia Española defineix la lluita lliure com un "espectacle d'origen estatunidenc semblant a la lluita grecoromana, en el que s'autoritzen o toleren, reals o fingits, cops i preses prohibides en aquella".​
​
Per la seva banda, la lluita grecoromana és definida com la "lluita en la qual dos competidors s'enfronten sense agafar-se per sota la cintura ni utilitzar les cames per fer caure o travar a l'altre, fins que un dels dos aconsegueix que el rival toqui el terra amb ambdós omòplats alhora durant diversos segons".
​
En els seus orígens a finals del segle XIX i principis del XX, és cert que la lluita lliure professional s'inspirava en la lluita grecoromana i en el catch-as-catch-can, un estil de combat basat en les tècniques arran de lona i les submissions. Amb el pas dels anys, però, l'espectacle es va apoderar del wrestling professional. La disciplina purament esportiva es va combinar amb la teatralitat, el resultat estava predeterminat pel promotor abans de pujar al quadrilàter i els dos gladiadors s'havien convertit en personatges de còmic: un representava l'heroi i l'altre, el malvat.
​
En aquest context, la lluita lliure professional és un esport? És teatre? És art? Els mateixos protagonistes ho expliquen:
​
​
Maneres de guanyar
Tal com explica qui n'ha pres part d'una manera o altra, la lluita lliure és una disciplina molt diversa, i no només al terreny personal: hi ha moltíssimes formes de combat i de guanyar-los. El límit a les estipulacions que pot haver-hi en un matx resideix en la imaginació de promotors, lluitadors i públic.
En un combat estàndard, la principal manera de guanyar és amb el pinfall o pin: un dels lluitadors fa caure el seu oponent a terra i li manté l'esquena en contacte amb la lona del quadrilàter mentre l'àrbitre compta tres segons donant tres cops a terra. Perquè sigui vàlid el lluitador ha d'estar en contacte sobre el cos del seu oponent mentre duri el comptatge.
​
Alternativament, un lluitador pot obligar a l'altre a rendir-se. És el que es coneix com a 'submissió'. Es pot aconseguir si l'oponent es rendeix durant el combat, si li aplica una clau que el força a rendir-se mitjançant tres cops amb la mà o si el seu rival no pot continuar físicament el combat; en aquest cas es dictamina una victòria per K.O. (knockout, fora de combat).
​
En un combat estàndard els lluitadors poden passar fins a deu segons fora del quadrilàter. Si l'àrbitre exhaureix el compte enrere, el lluitador infractor perd per count out.
​
Per últim, en un duel promig hi ha moviments prohibits, com posar els dits a l'ull de l'oponent o atacar amb qualsevol estri o arma. Si l'àrbitre veu aquestes faltes, pot desqualificar el lluitador que les ha comeses. Val a dir, però, que sovint aquestes maniobres es fan aprofitant una distracció del col·legiat.
El wrestling arreu del món
Més enllà d'aquestes normes bàsiques hi ha mil i un formats de combat diferents, i contínuament en són inventats de nous. Més encara, cada empresa i cada país on s'hi practica lluita lliure té unes preferències per un estil de lluita o un altre. Si bé els Estats Units, Mèxic i el Japó són les tres nacions on la lluita lliure compta amb major tradició i seguiment, avui en dia han proliferat empreses, promotores i escoles arreu del planeta.
Lluita lliure professional, lluita lliure olímpica i lluita grecoromana
Malgrat comparteixen l'apel·latiu "lluita", la lluita lliure, professional, la lluita lliure olímpica i la lluita grecoromana són tres disciplines diferents.
​
Les dues últimes són considerades disciplines olímpiques. En lluita grecoromana sols es permeten fer claus i moviments de cintura en amunt, mentre que en la lliure olímpica es pot emprar tot el cos, incloent-hi les cames.
​
La lluita lliure professional bevia, en els seus orígens, d'altres modalitats de combat, i més enllà de la presència a les Olimpíades es diferenciava de les altres lluites en el nivell de teatralització, les maneres de guanyar (en olímpica i grecoromana s'empra un sistema de punts) i la durada dels combats (uns 6 minuts en grecoromana i sense límit de temps en lliure professional).
Amb el pas del temps, el wrestling professional rebria influències d'altres arts marcials. En el cas d'Espanya, rebria molts inputs de la boxa. Aquesta combinació de disciplines va comportar una diferenciació de la lluita lliure professional respecte de la grecoromana i l'olímpica, fins al punt d'abandonar la divisió per pesos i la partició del combat en assalts.
Tot i això, avui dia encara hi ha lluitadors professionals que han construït una carrera prèvia en olímpica o grecoromana. És el cas, entre altres, del medallista d'or olímpic als jocs d'Atlanta de 1996, Kurt Angle, i el participant als jocs olímpics de Londres 2012 en lluita grecoromana, Charles Betts. Tots dos han estat campions a WWE, l'empresa de lluita lliure professional més gran del món; en el cas de Betts, sota el nom artístic Chad Gable.
A l'esquerra, el medallista olímpic en lluita lliure olímpica, Kurt Angle. A la dreta, Charles Betts lluitant contra Keitani Graham als Jocs de Londres de 2012.
Als anys 50, però, era gairebé indispensable per a un lluitador professional haver-se cultivat primer en el circuit de lluita grecoromana amateur. És una trinxera per la qual també va passar Antonio Posa, Campió de Pes Mitjà de Lluita Grecoromana Amateur d'Aragó i la Rioja que anys després assoliria l'èxit com a lluitador professional a Mèxic ostentaria el cinturó de Campió de Pes Mitjà d'NWA, una de les referències de l'època.
​
L'ascens d'Antonio Posa fins a convertir-se en campió mundial és també la història de la lluita lliure a Espanya.
