Juan Herranz

• Com definiries què és la lluita lliure?

 

Per l'experiència que vaig atresorar en el seu moment, posant-me en contacte amb lluitadors d'Ejea i el seu entorn per redactar el llibre, diria que és una mescla entre esport, show (el terme anglès em sembla més ajustat en aquest cas que simplement "espectacle"), estil de vida i, fins i tot, filosofia.

​

• Què et va motivar a escriure el llibre?

​

Al meu poble, la llegenda dels lluitadors sobreviu encara des de mitjans del segle XX. Els ecos d'aquest paradoxal ahir, entre les ombres de la dictadura i les glòries dels titànics paisans que lluitaven per tot el món i que tornaven engalanats a Ejea, encara s'evocava pels vells del poble. Em semblava absoluta literatura intentar fer crònica de tot el que va ocórrer.

​

• Com creus que ha evolucionat la lluita lliure a Espanya?

Així com a Mèxic o als Estats Units l'evolució natural al wrestling ho ha focalitzat tot a la part del show, a Espanya l'assumpte ha quedat relegat a quelcom simbòlic, minoritari. Serà cosa del políticament correcte que tot ho escombra, potser qüestió de gustos o simplement falta de màrqueting per ajustar-se als temps. Perquè, és clar, aquelles mítiques vetllades de lluita amb el seu punt teatral van esgotar la fórmula.

​

• Com era la lluita lliure a Espanya quan els germans Lambán, Antonio Posa i Antonio Morlans van triomfar?​

​

Crec que el quid de la qüestió era la connivència amb els mitjans, sobretot premsa escrita, que anunciaven les vetllades de lluita. Tot es guarnia amb l'èpica que la premsa i els aficionats feien amb l'afecte per aixecar mites de llegendaris superhomes enfrontats quasi a vida o mort entre les dotze cordes. Àlies o sobrenoms atorgats a cada lluitador, teatralitat, a vegades, fins a un punt circense... Tot era assumit com a part de l'encant. Després estava la tècnica de cadascú i el fet de saber mantenir-se en forma per estar a l'altura realment quan el contrincant posava les coses vertaderament difícils...

​

• Era la lluita lliure un esport popular o era més aviat minoritari? En quines ciutats es podia gaudir d'un d'aquests espectacles?​

​

Pràcticament totes les ciutats espanyoles (i, evidentment, europees) anunciaven les seves vetllades al gran públic. Tanmateix responia la gent omplint els diferents llocs on es programaven. Qualsevol ciutat o poble somiava amb participar amb algun programa que arribés als seus frontons, places de toros, teatres... El que fos per tal d'acontentar a un públic fascinat per la lluita lliure.

​

• Com va arribar la lluita lliure a Ejea?​

El pioner va ser Félix Lambán. Quan aquell jove va marxar a Saragossa per complir amb el seu servei militar, les seves condicions físiques aviat el van conduir a algun gimnàs de la ciutat (ja no recordo el nom). Des d'allí, a les seves glòries mundials. Altres mossos com ell, també criats entre dures feines del camp, van descobrir en Lambán, 'El lleó d'Ejea' o 'L'estrangulador' (a més a més de molts altres àlies segons l'ocasió), un exemple a seguir per, precisament, llaurar-se un altre futur, fascinats pels cants de sirena que el mateix Lambán anunciava quan tornava al poble.

​

• Què va fer que Ejea fos un bressol d'estrelles de la lluita lliure?​

El que he comentat abans. Quan algú destaca, aviat serveix com a exemple. Més enllà d'això, també és cert que, en aquells dies, un aficionat a la boxa local, conegut com a Chan, facilitava l'apropament a una boxa que precisament escassejava de tècnica pugilística per apropar-se més al cos a cos. I, és clar, tots els joves del poble passaven algun cop pel seu "gimnàs" per trencar-se la cara una estona amb qui fos.

​

• Quin factor va fer que aquests quatre lluitadors saltessin a la fama?​

 

Sens dubte, la força és la primera selecció natural. I els joves Lambán, Posa o Morals van poder desenvolupar aquella fortalesa en treballs de camp molt durs en aquella època. Que, a més a més, des de molt aviat poguessin orientar-se cap a algun tipus de lluita primària en el vell gimnàs del poble ajudaria al fet que uns es decantessin per provar sort al ring i altres descobrissin que l'activitat física no era el seu fort.

​

• Era complicat guanyar-se la vida com a lluitador?​

​

Hi haurà part de mitologia, rumorologia o com es vulgui dir, però la veritat és que aquells lluitadors viatjaven per tot el món, des d'Amèrica fins a Àsia, en uns anys 50 en què passar a França per a qualsevol veí podia suposar una odissea. Així que els diners entraven a les butxaques, la qüestió és com s'emprava...

​

• Ha notat alguna diferència entre la lluita lliure de l'era Lambán i l'actual?​

​

El seguiment mediàtic és el més rellevant, en la meva opinió. Abans, els periòdics oferien articles de l'arribada dels lluitadors a cada país, incrementaven la dramatització de la pugna que s'anava a produir, participaven d'aquest histrionisme que tant agradava a la gent sobre les capacitats impossibles dels lluitadors i les promeses de violència sense compassió. Suposo que els programadors d'esdeveniments ajudarien a aquest altaveu mediàtic, però la cosa és que tothom s'impregnava d'absolut i fascinant realisme. A més a més, la ciutat quedava empaperada amb els anuncis dels espectacles...

​

• Creus que la percepció del públic respecte dels espectacles de lluita lliure ha canviat amb el pas del temps?​

​

Sens dubte. Ara és un espectacle més assumit per tots, un circ molt més tècnic, però menys autèntic paradoxalment en la forma de fer arribar el truc, de fer participar en el seu vessant de ficció.